Tino Soriano: entrevista al Punt Diari

Tino Soriano: «Cada vegada em costa més visualitzar imatges noves»

El guanyador d'un World Press Photo exposa a El Tint el seu treball sobre l'estany de Banyoles

EVA VÀZQUEZ. Banyoles
Quasi deu anys després de presentar les imatges del seu llibre Banyoles, una dedicatòria lluminosa a la ciutat que l'acull, el fotògraf barceloní Tino Soriano torna a mostrar el seu treball sobre l'estany i el paisatge humà i natural que l'envolta a Banyoles màgica, una exposició de material fins ara inèdit que s'inaugura avui (20 h) a la sala El Tint. Havent viatjat tant per a les revistes més prestigioses del món, per Tino Soriano, guanyador d'un World Press Photo el 1999, aquesta «massa d'aigua» calmosa i propera és des de fa 25 anys recés i camp de proves per explorar el color, la composició, l'atmosfera i la llum dels seus reportatges.

+ Tino Soriano va aprofitar el temps mentre esperava a ser fotografiat ell mateix per a aquest diari. Foto: MANEL LLADÓ
El 1999, la fotografia d'una Gioconda falsa que semblava córrer amb texans per la galeria d'un museu quan la transportava un operari va fer la volta al món amb l'aval prestigiós del World Press Photo. Una còpia d'aquella imatge està penjada avui a la paret del nou estudi de Tino Soriano a Banyoles, junt amb els seus cinc premis Fotopres, els diplomes de la Unesco i l'OMS pels seus honestíssims treballs sobre La Zafra (Haití) i el personal i els pacients dels hospitals, les diverses portades que ha realitzat per al National Geographic, Paris Match, Der Spiegel
Geo o els suplements dominicals d'El País i La Vanguardia, i un regal: una còpia original del famós retrat del Che signada per l'autor, Alberto Korda. Enmig d'aquesta prolixa exposició de treballs i records, destaca, ocupant tot un pany de paret, l'ampliació d'una de les nombroses fotografies que ha fet els últims 25 anys, tants com fa que va conèixer la seva dona, de l'estany de Banyoles, un microcosmos, diu, que podria ser el centre de l'univers, amb les seves dimensions encara abastables, humanes, i la vida incessant que hi transcorre a dins i al voltant. Hi ha, a més, l'aigua, «tan magnètica com el foc», de la qual ha estudiat totes les gradacions de llum, textura i color en una nova sèrie de seixanta fotografies que exposa a partir d'avui a El Tint.

Aquest paisatge local que va descobrir quan encara no havia fet la volta al món s'ha convertit amb el temps en el seu campament base, el lloc propici on experimentar amb tots els recursos visuals que després utilitza en els grans reportatges que li encarreguen les publicacions en les quals col·labora. «Un fotògraf necessita entrenar-se igual que un esportista: li cal exercitar la mirada i els reflexos, perquè una fotografia bona i una de fallida sovint només es distingeixen per una fracció de segon.» L'estany és també, per més paradoxal que pugui semblar, el seu baluard contra el tòpic i la repetició, la temptació i, a vegades, també el vici, de molts autors de talent. Després de tants viatges, a Mèxic, a Haití, a l'Amazònia peruana, a Transilvània, a Sicília, als Estats Units, a Sud-àfrica, a Portugal, ha descobert que cada país té «el seu racó secret», un lloc especial miraculosament preservat de l'estereotip: «Com més anys passen, més em costa visualitzar imatges noves. Per això també cada vegada em diverteix menys viatjar. Ja sé què hi trobaré: multituds, la mateixa platja i la mateixa palmera. La democratització del viatge ha suposat també la seva degradació, i cada vegada costa més fugir del tòpic que els mateixos fotògrafs hem col·laborat a construir.» A l'estany, en canvi, assegura descobrir-hi cada dia elements sorprenents, preferentment a primera hora del dia, i quasi sempre buscant-hi la presència humana, que vol natural, espontània, imprevisible i inesperada. «M'han demanat sovint com aconsegueixo aquesta proximitat, com m'ho faig per estar tan al mig del que fotografio, i sempre dic que és perquè em molesto a explicar a la gent què faig i perquè utilitzo la càmera més senzilla del món, una Leica tan manejable, que un cop, al Rocío de Sevilla, em van compadir preguntant-me quina classe de reportatge pretenia fer amb una càmera de la comunió.» No ha renunciat pas a experimentar amb els moderns aparells digitals, però admet que els reserva per als treballs en els quals se sent menys compromès, perquè desconfia dels sistemes d'emmagatzematge virtuals. «Si vull conservar una imatge, no hi ha res més fiable que una diapositiva, que té encara l'encant de l'artesania. Ben mirat, els fotògrafs ara ja no parlen de fotografia, sinó d'informàtica.»

Un fotògraf antropòleg
En una ocasió que li van demanar per què en les seves fotografies els rostres eren tan confiats, Tino Soriano va respondre: «És que sóc incapaç de fotografiar ningú sense haver-me presentat abans.» La gent és tan important en la seva visió del món, que ja és quasi impossible trobar una imatge seva en què com a mínim no se n'insinuï la presència. De fet, més que com a fotògraf de viatges o reporter social, els epígrafs amb què més se l'ha identificat, ell prefereix la denominació de «fotògraf antropòleg». Ho explica mentre fulleja un àlbum familiar antic que està preparant amb la seva dona per celebrar un aniversari. «El fotògraf és el notari de la vida. Totes aquestes mirades s'haurien perdut, sense aquest registre. Hi ha la memòria, és clar, però és un mecanisme selectiu, i afortunadament per nosaltres amb el temps selecciona sempre el que és bo. El present no ho és pas sempre.» Aquest desig documental és el que el va animar a fer un reportatge sobre una forma de ruralia en vies de desaparició o el que l'ha portat fa poc a recórrer el sud d'Itàlia dins un projecte per retratar els confins d'Europa. El reportatge, segons el seu parer, no pot regir-se pel principi del viatge turístic, «la recerca del tòpic, no d'allò que és, sinó del que va ser». Per això, diu, és contrari a tota manipulació o preparació artificiosa de les seves fotografies. «Jo intento buscar la deu essencial del món que m'envolta; pretendre una altra cosa és fer teatre.»

Vegeu la imatge que s'ha publicat amb aquesta notícia clicant aquí